Rivalitats polítiques, antagonisme comercial i fanatisme ideològic van crear en el món sencer la situació de la Segona Guerra Mundial.
A diferència de la Primera Guerra Mundial, podem veure l'expansió dels camps de guerra i dels interessos afectats. A exepció d'alguns països com Suècia, Irlanda, Suïsa,... i la majoria de los del Nou Món van participar en la lluita.

Les potències dominades de l'Eix (Alemania, Itàlia, Japó i els seus aliats) van estar a punt d'aconseguir el triomf.

A finals de 1942 les conquistes van acabar amb quasi tota Europa, gran part del nord d'Àfrica i qüasi tota la part d'Àsia Oriental. La resistència anglesa i la seva capacitat econòmica i militar dels Estats Units, més l'esforç per part de Russia, van aconseguir doblegar l'impuls de les forçes de l'Eix.

En el mapa s'asselnyalen els punts crucials de la companyia.

Personatges de la segona guerra mundial

Chamberlain: Polític britànic. Diputat conservador que col·laborà amb Stanley Baldwin en la reunificació del partit també era ministre de finances i desenvolupà una política social avançada i participà en els acords d’Ottawa. El 1937 fou elegit primer ministre. A fi de conservar la pau internacional, cedí sovint a exigències de Hitler i de Mussolini. Al maig del 1940 cedí el poder a Winston Churchill.

Winston Churchill: Polític i escriptor anglès. Passà a l’almirallat a l’any 1911, des don va preparar eficaçment l’armada per a la futura guerra europea, que ell creia inevitable. El fracàs dels Dardanels motivà la seva dimissió a l’any 1915. El 1917 esdevingué ministre de municions, i després, ministre de la guerra. Va arribar a ser gran enemic de la revolució russa, tornà al partit conservador, decebut del paper dels liberals enfront dels socialisme. Els anys trenta demanà amb insistència una política d’oposició a l’expansionisme hitlerià. En esclatar la segona Guerra mundial fou nomenat primer lord de l’almirallat i primer ministre.
A l’exterior, malgrat les seves relacions difícils amb Stalin, cooperà amb l’URSS quan fou atacada per Hitler i s’apressà a establir la Gran Aliança amb els EUA quan aquests entraren en la guerra. Winston Churchill s’oposà a la creació d’un segon front rus.

Mariscal Pétain: Militar i estadista francès. General als 58 anys, durant la primera Guerra Mundial, participà en l’ofensiva de Champagne(1915) i dirigí la defensa de Verdún, que li valgué ésser considerat heroi nacional. Comandant en cap del exercit francès i mariscal, sufocà amb Primo de Rivera la rebel·lió d¡Abad el-krim al Marroc. També va ser Ministre de Guerra en el govern dretà de Doumergue(1934) i ambaixador a l’Espanya franquista, més tard de la dreta francesa, concretament a l’any(1940).

Hitler: Polític alemany. El 1919 s’adherí al Partit obrer Alemany, grup d’extrema dreta creat aquell mateix any, en el 1921 assolí la direcció del partit, el qual prengué el nom de partit nazi. El 1923, influït per l’exemple de Mussolini, va tractar d’emparar-se del govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força; detingut, fou condemnat a 5 anys de reclusió dels quals complí només un. La crisi econòmica del 1929 va fer possible la vertiginosa ascensió del nacionalisme. Hitler dictà lleis contra els jueus, va crear camps de concentració i tribunals especials, i en la denominada nit dels llargs coltells (90 de Juny del 1934) va fer assassinar, entre d’altres, els caps de la SA i de l’ala moderada del seu propi partit.

Mariscal Rommel: Militar alemany. En la primera Guerra Mundial aconseguí la creu de ferro. Participà en la direcció dels moviments de joventut nazis. Durant la segona Guerra Mundial es destacà en la campanya de França al capdavant de la Setena Divisió Blindada, que li comportà el comandament de les tropes de l’Afrikakorops (1941), amb les quals assolí importants victòries.

Mussolini: Polític italià. S’inicià en l’activitat política dins el partit socialista, del qual encapçalà l’ala radical; Neutralista en esclatar la Primera Guerra Mundial, poc després va fer campanya a favor de l’ intervenció d’Itàlia en el conflicte, fet que li valgué l’expulsió del seu diari i del partit. Més tard, el govern i el rei víctor Manuel III, els anomenà cap de govern; durant els tres anys següents, assumint tots els poders, d’una manera gradual, implantà una dictadura.
Hàbil i oportunista i recolzat en un notable aparell propagandístic, obtingué l’ adhesió d’un sector del país. L’hostilitat al comunisme i la influència del seu gendre l’acostaren a l’Alemanya hitleriana, amb la qual signà un pacte d’amistat el 1936. El 25 de juliol de 1943, davant els progressos aliats, fou enderrocat per un cop d’estat promogut pel rei i empresonat als Apenins.

Roosevelt: Polític nord-americà. Governador de l’estat de Nova York, va fer cara a la depressió del 1929 amb mesures econòmiques intervencionistes. Practicà una política exterior de bon veïnatge, especialment amb les repúbliques llatinoamericanes, i reconegué l’URSS. En desencadenar-se la Segona Guerra Mundial, mantingué inicialment la neutralitat dels EUA, bé que ajudà les democràcies i sobretot el Regne Unit. L’entrada en guerra dels EUA, provocada per l’atac japonès a Pearl Harbor, comportà un augment de l’activitat de Roosvelt, especialment en el camp diplomàtic Oposant-se als plans de Guerra britànics, evità la ruptura de l’URRS. Impulsà la creació de les Nacions Unides.

General MacArthur: Militar nord-americà. Comandant en cap de les forces de les Filipines (juliol del 1941), resistí l’atac japonès fins al Març del 1942. Comandà l’ofensiva al Pacífic i, nomenat cap de totes les forces aliades del Pacífic, aconseguí la victòria sobre el Japó, on exercí el poder autoritàriament. Dirigí les tropes de l’ONU a Corea, però fou destituït per Truman a l’any (1951).

L’Organització de les Nacions Unides (ONU):

La necessitat d’un organisme que substituís la desprestigiada Societat de Nacions es va plantear entre els aliats ja al 1941. Va ser a la Conferència de SanFrancisco (abril-juny de 1945) en què es va aprovar la Carta de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), al a qual es va adherir els 46 Estats funcionals. Pretenia el manteniment de la pau i la seguretat internacional, i la cooperació econòmica i social entre les nacions. Establia d’altra banda, la igualtat sobirana de tots els seus membres pre resoldre els conflictes, com també el rebuig de la força, la no-ingerència en els afers interns de cada nació i el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.
Des de aleshores, tots els Estats membres hi estan representats i tenen vot a l’Assamblea General, òrgan deliberatiu l’autritat del qual és bàsicament moral, ja que només pot emetre recomanacions. El Consell de Seguretat és l’òrgan executiu bàsic. Inicialment estava format per 11 membres (s’han ampliat actualment a 15), dels quals els cinc grans (els Estats Units, l’URSS, la Gran Bretanya, França i la Xina) són permanents, mentre que els altres són escollits per l’Assamblea General. El Consell recull les recomanacions de l’Assamblea i pot transformar-les en decisions aprovades per majoria simple i de compliment obligat per als Estats membres, tot i que qualsevol dels cinc membres permanents té dret a veto. Així s’assegura el predomini de les grans potències.
Una Secretaria General, a Nova York, s’encarrega de l’administració permanent de la institució i porta a terme la coordinació de tota l’ONU. El secretari general és escollit per l’Assamblea General, a proposta del Consell de Seguretat, per un període de 5 anys. Altres organismes amb competències definides són el Consell Econòmic i Socila, que coordina un conjunt de comissions encarregades de problemàtiques específiques (com la Comissió dels Drets Humans, la UNICEF i la UNESCO) i el tribunal de Justícia Internacional, amb seu a l’Haia.

Les conferències de pau:

L’organització de la pau es va empendre en una sèrie de conferències entre els aliats que es van celebrar des de 1941 (Carta Atlàntica). Les més importants van ser les impulsades per les tres grans ( Estats Units, l’URSS i la Gran Bretanya) des de 1943, a Teheran, fins a la més decisiva de Ialta (Crimea), el febrer de 1945. Els acords als quals es va arribar configuraven en un marc de pau virtual, ja que s’havien signat durant el conflicte i a l’abric de la unitat en la lluita contra el feixisme.
Ialta ma marcar el moment de major col·laboraciaó entre els aliats. Roosevelt, Stalin i Churchill van decidir la desnazificació i partició d’Alemanya, i van incorporar França en el repartiment. Polònia va ser l’altre centre d’atenció, així com les noves fronteres de l’URRS, la creació d’una comissió de reparacions per avaluar els pagaments d’Alemanya a les seves víctimes i l’organització d’eleccions democràtiques als països alliberats. A més, es va concretar la proposta de crear un nou organisme internacional amb la finalitat de garantir la pau: l’ONU.
Per tal de que aquestes propòstes tinguessin èxit calia esperar la derrota completa de l’enemic comú. Però, quan va arribar aquest moment, el marc de relació entre els angloamericans i els soviètics aniria canviant fins al punt que la desconfiança i la provisionalitat substituirien progressivament l’antiga solidaritat antifeixista. Es dibuixava la divisió del món en dos blocs que no trigarien a materialitzar-se. La Conferència de Postdam (juliol-agost de 1945) va ser la darrera que van realitzar els 3 grans. En aquesta trobada es va fixar la situació d’Alemanya que, finalment, va conservar la unitat i va passar a ser tutelada pels aliats; Berlín es va dividir en quatre zones amb un govern interaliat, i es va consolidar les fronteres de Polònia. A banda d’això, els resultats van ser escassos, i l’enfrontament permanent entre Stalin i Truman va derivar en acusacions mútues de prendre l’hegemonia mundial, en la suspensió dels ajuts dels Estats Units a l’URSS i en el domini soviètic sobre l’Europa Oriental.
No va ser fins a la Conferència de París (1946) quan es van elaborar els tractats de pau amb Itàloa, Romania, Bulgària, Hongria i Finlàndia, signats el 1947. Fins al 1955 no es va signar el d’Àustria, que va estar ocupada pels aliats. Aquell mateix any, els aliats (sense l’URSS) van signar la pau amb el Japó. En canvi, Alemanya no va siganr mai cap tractat de pau, sinó que va anar reprenent progressivament les relacons amb els aliats.

Impacte moral:

La bestialitat de la guerra va posar en qüestio els valors morals i polítics sobre els quals havia reposat una bona part de la civilització europea anterior. No nomès s’havien conculcat els drets humans sistemàticament i s’havia imposat durant 6 anys una cultura de violència i de crueltat, sinò que el pitjor encara no havia arribat. D’una banda, el coneixement dels camps de concentració i del descobriment de les pràctiques eugenèsiques i d’esxtermini va evidenciar les dimensions de l’horror nazi. I, en un altre sentit, la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki va ser sentida com un veritable apocalipsi mundial. Així mateix, el descobriment de les carnisseries practicades pels soviètics a Polònia va fer augmentar les ombres ideològiques. Tot això va provocar un trauma moral intens, del qual emanarien interrogants profunds sobre la barbàrie de la civilització occidental.
En aquest context, els vencedors de la guera van impulsar la creació d’un tribunal que va definir un nou concepte de dret internacional: els crims contra la humanitat. El judici de Nuremberg (del 20 de novembre de 1945 al 30 de setembre de 1946), va permetre seure al banc dels acusats 21 dirigents nazis davant d’un tribunal format per magistrats dels quatre gans Estats: els Estats Units, l’URSS, la Gran Bretanya i França. De tots ells, va haver 19 que no van admetre cap responsabilitat ni van mostrar cap mena de penediment per la seva activitat nazi. De tota manera es van dictar 12 penes de mort. Aquest procès va permetre fer un balanç públic de les atrocitats del nazisme i va establir un precedent perquè, en el futur, no quedessin impunes els actes criminals comesos per caps d’Estat, dirigents governamentals o alts càrrecs militars.

Impacte econòmic:

La devastació de la guerra es va estendre també a l’àmbit material. Va ser especialment important a l’Europa Oriental, on el pillatge constant a les ciutats (Polònia), la pràctica de la terra cremada (URSS) i les destruccions de pobles i de camps (Iugoslàvia) van causar una reducció dràstica de la capacitat productiva.
A l’Europa Occidental, les ciutats i les vies de comunicació van ser els elements més afectats.
El Japo havia quedat gairebé anorreat, amb Tòquio i els centres industrials destruïts; Hiroshima i Nagasaki arrasades per la bomba atòmica i les economies colonials (Malàisia, Indoxina, Indonèsia) desorganitzades.
Els països que es van quedar al marge del conflicte, com Canadà, Austràlia, Suècia o els Estats Units, van veure com augmentava la seva riquesa. En especial els Estats Units van experimentar un fort creixement econòmic i van adquirir una posició hegemònica que els va permetre transformar-se en el creditor de l’Europa Occidental.
També l’URRS, malgrat les destruccions, es va transformar en una gran potència mundial gràcies al manteniment de la seva zona industrial asiàtica, a l’ampliació de les seves fronteres i al control militar i polític que va exercir sobre les noves democràcies populars de l’Europa Oriental.
La reconstrucció d’Europa semblava gairebé imposible, si es te en compte, a més, la fallada financera dels Estats, i l’estat de desemparament en que havia quedat la població civil: milions de perdones estaven sense casa i moltes ciutats (especialment alemanyes) estaven en ruïnes. La inflació i el dèficit financer dels Estats agreujaven la situació. Ara bé, la conservació parcial de la indústria bèl·lica a la Gran Bretanya i França va ser el punt d’arrencada de l’imminent desenvolupament econòmic europeu. Sobretot des del moment en què es van anar restablint les comunicacions, el proveïment de primeres matèries i de fonts d’energia, i els Estats Units hi van aportar els recursos financers.
En aquests països la intervenció de l’Estat en la reordenació de la vida econòmica i social va ser un element decisiu que va marcar un canvi respecte al passat i que va permetre establir les bases de l’Estat del benestar.
Les victòries electorals dels laboristes a la Gran Bretanya (juny de 1945) i de les esquerres a uns altres països continentals, van implicar, d’una banda, una política de recuperació de la vida econòmica, de restabliment de les infraestructures i de reconversió de l’activitat productiva. De l’altra, van haber d’atendre l’escassetat material i les urgents necessitats sanitàries, d’habitatge i escolars amb una nova política fiscal que va introduir els principies de l’equitat social i va fomentar la redistribucío de la riquesa.

Les conseqüències de la 2ª Guerra Mundial

En acabar la Segona Guerra Mundial, el 2 de setembre de 1945 amb la rendició del Japó davant els Estats Units, Europa havia quedat destruïda i la seva població delmada ja que la guerra havia causat moltes morts.
Sobre aquesta situació de total ruïna van sorgir dues noves superpotències, els Estats Units i l’URSS.

Impacte demogràfic:




La Segona Guerra Mundial va deixar al seu darrere un rastre de devastació com no ho havia deixat cap conflicte del segle xx.
La gran mortalitat que va provocar la Segona Guerra Mundial no s’explica nomès per la gran sofisticació de l’armament. La desaparició de la rereguarda, amb els bombardeigs i les represàlies contra la població, i la gana van causar un increment de la mortalitat, sobretot infantil. A més, l’ocupació nazi va comportar la deportació, l’extermini i el genocidi de determinats col·lectius, i també la pràctica d’operacions de càstig contra les accions de resistència. A part també cal contar un elevat nombre de víctimes indirectes de la guerra, indeterminat, que es va produïr desprès de 1945, a causa de la desnutrició, les ferides o les irradiacions.
Els desplaçaments de la població, durant la guerra, es van continuar produïnt durant la postguerra, encara que llavors van tenir un caràcter diferent, ja que es van vincular a l’alliberament de presoners i treballadors forçosos que tornaven als seus països.
Les modificacions de les fronteres i les expulsions de minories

ètniques, arran de la configuració de nous Estats i dels acords de pau, van fer que prop de 30 milions d’europeus vaguessin pel continent durant la immediata postguerra, cosa que va crear una sensació de caos, sobre tot a Europa central i Oriental. A l’Àsia, prop de 7 milions de japonesos van ser repatriats desde Corea i Manxúria (Xina) cap a l’arxipèlag al qual havia quedat reduï el Japó.