Les conferències de pau:

L’organització de la pau es va empendre en una sèrie de conferències entre els aliats que es van celebrar des de 1941 (Carta Atlàntica). Les més importants van ser les impulsades per les tres grans ( Estats Units, l’URSS i la Gran Bretanya) des de 1943, a Teheran, fins a la més decisiva de Ialta (Crimea), el febrer de 1945. Els acords als quals es va arribar configuraven en un marc de pau virtual, ja que s’havien signat durant el conflicte i a l’abric de la unitat en la lluita contra el feixisme.
Ialta ma marcar el moment de major col·laboraciaó entre els aliats. Roosevelt, Stalin i Churchill van decidir la desnazificació i partició d’Alemanya, i van incorporar França en el repartiment. Polònia va ser l’altre centre d’atenció, així com les noves fronteres de l’URRS, la creació d’una comissió de reparacions per avaluar els pagaments d’Alemanya a les seves víctimes i l’organització d’eleccions democràtiques als països alliberats. A més, es va concretar la proposta de crear un nou organisme internacional amb la finalitat de garantir la pau: l’ONU.
Per tal de que aquestes propòstes tinguessin èxit calia esperar la derrota completa de l’enemic comú. Però, quan va arribar aquest moment, el marc de relació entre els angloamericans i els soviètics aniria canviant fins al punt que la desconfiança i la provisionalitat substituirien progressivament l’antiga solidaritat antifeixista. Es dibuixava la divisió del món en dos blocs que no trigarien a materialitzar-se. La Conferència de Postdam (juliol-agost de 1945) va ser la darrera que van realitzar els 3 grans. En aquesta trobada es va fixar la situació d’Alemanya que, finalment, va conservar la unitat i va passar a ser tutelada pels aliats; Berlín es va dividir en quatre zones amb un govern interaliat, i es va consolidar les fronteres de Polònia. A banda d’això, els resultats van ser escassos, i l’enfrontament permanent entre Stalin i Truman va derivar en acusacions mútues de prendre l’hegemonia mundial, en la suspensió dels ajuts dels Estats Units a l’URSS i en el domini soviètic sobre l’Europa Oriental.
No va ser fins a la Conferència de París (1946) quan es van elaborar els tractats de pau amb Itàloa, Romania, Bulgària, Hongria i Finlàndia, signats el 1947. Fins al 1955 no es va signar el d’Àustria, que va estar ocupada pels aliats. Aquell mateix any, els aliats (sense l’URSS) van signar la pau amb el Japó. En canvi, Alemanya no va siganr mai cap tractat de pau, sinó que va anar reprenent progressivament les relacons amb els aliats.