Causes

Els orígens remots de la Segona Guerra Mundial s’han de buscar en l’ordre internacional derivat del Tractat de Versalles, ja que és un acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial.
D'acord amb els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb l'adhesió d'altres països. S'hi pactà la creació de la Societat de Nacions. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial.



LA POLÍTICA DE LA FORÇA:

La primera conquesta de l’accés de Hitler al poder va ser l’abandonament de la Societat de Nacions per part d’Alemanya.
La política de la força que l’Alemanya nazi va dur a terme per forjar el Gran Reich i conquerir “l’espai vital” es va concretar en un seguit de decisions de Hitler.
Al 1934 va emprendre un primer intent d’annexió d’Àustria que va fracassar, però des del
1935 va aconseguir imposar la seva iniciativa a Europa amb una política de fets consumats que va deixar les potències democràtiques sense resposta. Al principi d’aquell any va procedir a l’annexió del Sarre, i poques setmanes després va imposar el rearmament de la societat alemanya atès que va establir el servei militar obligatori i va procedir a la creació d’una força aèria. Al 1936 va impulsar a la remilitarització de Renània.

Hitler havia transgredit el Tractat de Versalles sense que les democràcies reaccionessin contra l’agressivitat nazi quan la indústria de guerra alemanya encara estava en fase de construcció.



LA INICIATIVA NAZI I LA FEBLESA DE LES DEMOCRÀCIES:

La Guerra Civil Espanyola va facilitar l’aproximació entre Hitler i Mussolini, ja que tots dos van donar suport als militars alçats contra la República. Al 1936 es va formalitzar l’Eix Roma-Berlín, i més tard el Japó signava amb Alemanya el Pacte Antikomintern contra l’URSS, en què es reconeixia l’ocupació japonesa de Manxúria
A continuació es van incorporar Itàlia, la dictadura hongaresa i l’Espanya franquista. Per tant, la Guerra Civil Espanyola va fer palesa la feblesa de les democràcies amb la seva política de no intervenció, i la falsa neutralitat va ser una mostra evident de l’actitud temorosa d’Europa davant el clar suport nazi a Franco.
Anglaterra va ser la capdavantera de la política d’apaivagament envers Hitler. Significava que Anglaterra no s’oposava frontalment a l’acció exterior nazi, a fi de servar la pau i amb l’esperança que la política expansionista cessaria.
va ser interpretada per Hitler com una actitud de tolerància respecte al seu programa expansionista.




DE L’ANSCHLUSS A LA GUERRA:


Annexió d'Àustria al Tercer Reich alemany (1938). El moviment unionista
fou proposat per primera vegada pel partit socialista austríac, immediatament després d'acabada la Primera Guerra Mundial. La inviabilitat econòmica del nou estat austríac, privat dels seus mercats tradicionals i els ressentiments nacionalistes davant la derrota promogueren l'aparició de nuclis d'extrema dreta i de nazis. La pujada de Hitler al poder donà força a les milícies feixistes de Seyss-Inquart partidàries de l'annexió.
Les tropes del Reich envaïren Àustria, i proclamaren l'annexió.
Va ocupar els Sudets, a Txecoslovàquia, amb el pretext que en aquesta regió hi vivien uns tres milions d’alemanys.
Hitler va ser qui va prendre la iniciativa política i va convocar els caps de govern de la Gran Bretanya, de França i d’Itàlia a la Conferència de Munic.
L’èxit del Führer va ser important, ja que els països reunits van acceptar l’ocupació alemanya dels Sudets i la seva integració al Reich a canvi de garanties de no-agressió en el futur sobre el que quedava de Txecoslovàquia.
Una nova agressió de Hitler contra Txecoslovàquia va implicar tant l’esfondrament de la política d’apaivagament com de les coartades ètniques esgrimides contra els nazis.
Hitler s’annexionava l’enclavament de Memel (Lituània), i Mussolini consolidava la seva presència al Mediterrani amb l’ocupació d’Albània. Tots dos estrenyien la seva aliança política i militar amb el Pacte d’Acer davant de l’alarma de les democràcies.
La reacció occidental va ser precedida d’una intensa acció diplomàtica nazi. Va consistir en un acostament tàctic a l’URSS per tal d’aconseguir la seva neutralitat militar en el cas de produir-se un conflicte occidental. Hitler considerava que no podia mantenir una guerra en dos fronts.

D’altra banda, els soviètics veien amb preocupació l’avanç alemany, tenint en compte l’aïllament a què estaven sotmesos per part dels occidentals. Stalin va optar pel pacte germanosoviètic de no-agressió.
Permetia deixar de banda temporalment el conflicte entre ambdues potències enemigues, i incloïa unes clàusules secretes de repartiment de Polònia i de reconeixement del control de l’URSS sobre Finlàndia, Letònia, Estònia i Lituània.
La invasió nazi de Polònia es va desenvolupar després que Hitler reclamés la ciutat lliure de Danzing i també el dret a construir una autovia i un ferrocarril a través del corredor polonès. La negativa del governs polonès va ser l’excusa que va utilitzar Hitler per iniciar la invasió de Polònia l’1 de setembre de 1939.
El dia 3, França i Gran Bretanya declaraven la guerra a Alemanya.

La Segona Guerra Mundial havia començat.



L’ IMPERIALISME JAPONÈS:

L’ aparició del Japó com a gran potència de l’Extrem Orient es va traduir en una pràctica militarista i en l’adopció d’una política expansionista a Àsia des del 1930.
El Japó es va plantejar edificar un nou ordre japonès que li permetés dominar l’Àsia Oriental, d’acord amb la idea de disposar d’un “espai vital” propi.

Econòmicament: l’expansionisme japonès buscava territoris per poder extreure’n primeres matèries i col·locar-hi exportacions.

Políticament: significava el predomini dels clans militars reaccionaris, el reforçament del poder imperial i de l’autoritarisme de l’Estat.

Ideològicament: va acostar al Japó a l’Alemanya nazi i va reforçar la seva aliança amb el Pacte Antikomintern pel fet de considerar l’URSS com el principal enemic a la zona.

La invasió de la regió de Manxúria (Xina), considerada com a “espai vital”, va ser el primer acte d’aquest nou rumb expansionista i va significar la creació del nou Estat satèl·lit imperial, Manxuko. Un any després, la Societat de Nacions en va demanar la retirada de les topes i va condemnar l’acció, però no es va aplicar cap sanció efectiva. El Japó va deixar l’organisme internacional i va iniciar el camí d’una política de fets consumats.

Al 1937, el Japó va iniciar la invasió del nord de la Xina, i va procedir a preparar la seva economia per a la guerra i a la mobilització militar de la població. Va reforçar la seva aliança amb Berlín i Roma.
Un any després, va anunciar l’objectiu de crear la Gran Àsia
i va entrar en una espiral d’ultranacionalisme, exaltació militarista i voluntat imperialista.

L’ inici de la guerra a Europa (1939) va afavorir els plans japonesos, i va configurar el que havia de ser l’Imperi nipó i l’espai econòmic controlat pel Japó. L’ocupació d’Indoxina al 1940 i els renovats atacs contra la Xina van ser els preparatius militars per al domini del Pacífic, on el seu competidor eren els Estats Units.