L’Organització de les Nacions Unides (ONU):

La necessitat d’un organisme que substituís la desprestigiada Societat de Nacions es va plantear entre els aliats ja al 1941. Va ser a la Conferència de SanFrancisco (abril-juny de 1945) en què es va aprovar la Carta de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), al a qual es va adherir els 46 Estats funcionals. Pretenia el manteniment de la pau i la seguretat internacional, i la cooperació econòmica i social entre les nacions. Establia d’altra banda, la igualtat sobirana de tots els seus membres pre resoldre els conflictes, com també el rebuig de la força, la no-ingerència en els afers interns de cada nació i el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.
Des de aleshores, tots els Estats membres hi estan representats i tenen vot a l’Assamblea General, òrgan deliberatiu l’autritat del qual és bàsicament moral, ja que només pot emetre recomanacions. El Consell de Seguretat és l’òrgan executiu bàsic. Inicialment estava format per 11 membres (s’han ampliat actualment a 15), dels quals els cinc grans (els Estats Units, l’URSS, la Gran Bretanya, França i la Xina) són permanents, mentre que els altres són escollits per l’Assamblea General. El Consell recull les recomanacions de l’Assamblea i pot transformar-les en decisions aprovades per majoria simple i de compliment obligat per als Estats membres, tot i que qualsevol dels cinc membres permanents té dret a veto. Així s’assegura el predomini de les grans potències.
Una Secretaria General, a Nova York, s’encarrega de l’administració permanent de la institució i porta a terme la coordinació de tota l’ONU. El secretari general és escollit per l’Assamblea General, a proposta del Consell de Seguretat, per un període de 5 anys. Altres organismes amb competències definides són el Consell Econòmic i Socila, que coordina un conjunt de comissions encarregades de problemàtiques específiques (com la Comissió dels Drets Humans, la UNICEF i la UNESCO) i el tribunal de Justícia Internacional, amb seu a l’Haia.