Rivalitats polítiques, antagonisme comercial i fanatisme ideològic van crear en el món sencer la situació de la Segona Guerra Mundial.
A diferència de la Primera Guerra Mundial, podem veure l'expansió dels camps de guerra i dels interessos afectats. A exepció d'alguns països com Suècia, Irlanda, Suïsa,... i la majoria de los del Nou Món van participar en la lluita.
Les potències dominades de l'Eix (Alemania, Itàlia, Japó i els seus aliats) van estar a punt d'aconseguir el triomf.
A finals de 1942 les conquistes van acabar amb quasi tota Europa, gran part del nord d'Àfrica i qüasi tota la part d'Àsia Oriental. La resistència anglesa i la seva capacitat econòmica i militar dels Estats Units, més l'esforç per part de Russia, van aconseguir doblegar l'impuls de les forçes de l'Eix.
En el mapa s'asselnyalen els punts crucials de la companyia.
lunes, 9 de junio de 2008
martes, 3 de junio de 2008
Personatges de la segona guerra mundial
Chamberlain: Polític britànic. Diputat conservador que col·laborà amb Stanley Baldwin en la reunificació del partit també era ministre de finances i desenvolupà una política social avançada i participà en els acords d’Ottawa. El 1937 fou elegit primer ministre. A fi de conservar la pau internacional, cedí sovint a exigències de Hitler i de Mussolini. Al maig del 1940 cedí el poder a Winston Churchill.
Winston Churchill: Polític i escriptor anglès. Passà a l’almirallat a l’any 1911, des don va preparar eficaçment l’armada per a la futura guerra europea, que ell creia inevitable. El fracàs dels Dardanels motivà la seva dimissió a l’any 1915. El 1917 esdevingué ministre de municions, i després, ministre de la guerra. Va arribar a ser gran enemic de la revolució russa, tornà al partit conservador, decebut del paper dels liberals enfront dels socialisme. Els anys trenta demanà amb insistència una política d’oposició a l’expansionisme hitlerià. En esclatar la segona Guerra mundial fou nomenat primer lord de l’almirallat i primer ministre.
A l’exterior, malgrat les seves relacions difícils amb Stalin, cooperà amb l’URSS quan fou atacada per Hitler i s’apressà a establir la Gran Aliança amb els EUA quan aquests entraren en la guerra. Winston Churchill s’oposà a la creació d’un segon front rus.
Mariscal Pétain: Militar i estadista francès. General als 58 anys, durant la primera Guerra Mundial, participà en l’ofensiva de Champagne(1915) i dirigí la defensa de Verdún, que li valgué ésser considerat heroi nacional. Comandant en cap del exercit francès i mariscal, sufocà amb Primo de Rivera la rebel·lió d¡Abad el-krim al Marroc. També va ser Ministre de Guerra en el govern dretà de Doumergue(1934) i ambaixador a l’Espanya franquista, més tard de la dreta francesa, concretament a l’any(1940).
Mariscal Rommel: Militar alemany. En la primera Guerra Mundial aconseguí la creu de ferro. Participà en la direcció dels moviments de joventut nazis. Durant la segona Guerra Mundial es destacà en la campanya de França al capdavant de la Setena Divisió Blindada, que li comportà el comandament de les tropes de l’Afrikakorops (1941), amb les quals assolí importants victòries.
Mussolini: Polític italià. S’inicià en l’activitat política dins el partit socialista, del qual encapçalà l’ala radical; Neutralista en esclatar la Primera Guerra Mundial, poc després va fer campanya a favor de l’ intervenció d’Itàlia en el conflicte, fet que li valgué l’expulsió del seu diari i del partit. Més tard, el govern i el rei víctor Manuel III, els anomenà cap de govern; durant els tres anys següents, assumint tots els poders, d’una manera gradual, implantà una dictadura.
Hàbil i oportunista i recolzat en un notable aparell propagandístic, obtingué l’ adhesió d’un sector del país. L’hostilitat al comunisme i la influència del seu gendre l’acostaren a l’Alemanya hitleriana, amb la qual signà un pacte d’amistat el 1936. El 25 de juliol de 1943, davant els progressos aliats, fou enderrocat per un cop d’estat promogut pel rei i empresonat als Apenins.
General MacArthur: Militar nord-americà. Comandant en cap de les forces de les Filipines (juliol del 1941), resistí l’atac japonès fins al Març del 1942. Comandà l’ofensiva al Pacífic i, nomenat cap de totes les forces aliades del Pacífic, aconseguí la victòria sobre el Japó, on exercí el poder autoritàriament. Dirigí les tropes de l’ONU a Corea, però fou destituït per Truman a l’any (1951).
lunes, 2 de junio de 2008
L’Organització de les Nacions Unides (ONU):
La necessitat d’un organisme que substituís la desprestigiada Societat de Nacions es va plantear entre els aliats ja al 1941. Va ser a la Conferència de SanFrancisco (abril-juny de 1945) en què es va aprovar la Carta de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), al a qual es va adherir els 46 Estats funcionals. Pretenia el manteniment de la pau i la seguretat internacional, i la cooperació econòmica i social entre les nacions. Establia d’altra banda, la igualtat sobirana de tots els seus membres pre resoldre els conflictes, com també el rebuig de la força, la no-ingerència en els afers interns de cada nació i el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.
Des de aleshores, tots els Estats membres hi estan representats i tenen vot a l’Assamblea General, òrgan deliberatiu l’autritat del qual és bàsicament moral, ja que només pot emetre recomanacions. El Consell de Seguretat és l’òrgan executiu bàsic. Inicialment estava format per 11 membres (s’han ampliat actualment a 15), dels quals els cinc grans (els Estats Units, l’URSS, la Gran Bretanya, França i la Xina) són permanents, mentre que els altres són escollits per l’Assamblea General. El Consell recull les recomanacions de l’Assamblea i pot transformar-les en decisions aprovades per majoria simple i de compliment obligat per als Estats membres, tot i que qualsevol dels cinc membres permanents té dret a veto. Així s’assegura el predomini de les grans potències.
Una Secretaria General, a Nova York, s’encarrega de l’administració permanent de la institució i porta a terme la coordinació de tota l’ONU. El secretari general és escollit per l’Assamblea General, a proposta del Consell de Seguretat, per un període de 5 anys. Altres organismes amb competències definides són el Consell Econòmic i Socila, que coordina un conjunt de comissions encarregades de problemàtiques específiques (com la Comissió dels Drets Humans, la UNICEF i la UNESCO) i el tribunal de Justícia Internacional, amb seu a l’Haia.
Les conferències de pau:
L’organització de la pau es va empendre en una sèrie de conferències entre els aliats que es van celebrar des de 1941 (Carta Atlàntica). Les més importants van ser les impulsades per les tres grans ( Estats Units, l’URSS i la Gran Bretanya) des de 1943, a Teheran, fins a la més decisiva de Ialta (Crimea), el febrer de 1945. Els acords als quals es va arribar configuraven en un marc de pau virtual, ja que s’havien signat durant el conflicte i a l’abric de la unitat en la lluita contra el feixisme.
Ialta ma marcar el moment de major col·laboraciaó entre els aliats. Roosevelt, Stalin i Churchill van decidir la desnazificació i partició d’Alemanya, i van incorporar França en el repartiment. Polònia va ser l’altre centre d’atenció, així com les noves fronteres de l’URRS, la creació d’una comissió de reparacions per avaluar els pagaments d’Alemanya a les seves víctimes i l’organització d’eleccions democràtiques als països alliberats. A més, es va concretar la proposta de crear un nou organisme internacional amb la finalitat de garantir la pau: l’ONU.
Per tal de que aquestes propòstes tinguessin èxit calia esperar la derrota completa de l’enemic comú. Però, quan va arribar aquest moment, el marc de relació entre els angloamericans i els soviètics aniria canviant fins al punt que la desconfiança i la provisionalitat substituirien progressivament l’antiga solidaritat antifeixista. Es dibuixava la divisió del món en dos blocs que no trigarien a materialitzar-se. La Conferència de Postdam (juliol-agost de 1945) va ser la darrera que van realitzar els 3 grans. En aquesta trobada es va fixar la situació d’Alemanya que, finalment, va conservar la unitat i va passar a ser tutelada pels aliats; Berlín es va dividir en quatre zones amb un govern interaliat, i es va consolidar les fronteres de Polònia. A banda d’això, els resultats van ser escassos, i l’enfrontament permanent entre Stalin i Truman va derivar en acusacions mútues de prendre l’hegemonia mundial, en la suspensió dels ajuts dels Estats Units a l’URSS i en el domini soviètic sobre l’Europa Oriental.
No va ser fins a la Conferència de París (1946) quan es van elaborar els tractats de pau amb Itàloa, Romania, Bulgària, Hongria i Finlàndia, signats el 1947. Fins al 1955 no es va signar el d’Àustria, que va estar ocupada pels aliats. Aquell mateix any, els aliats (sense l’URSS) van signar la pau amb el Japó. En canvi, Alemanya no va siganr mai cap tractat de pau, sinó que va anar reprenent progressivament les relacons amb els aliats.
Impacte moral:
En aquest context, els vencedors de la guera van impulsar la creació d’un tribunal que va definir un nou concepte de dret internacional: els crims contra la humanitat. El judici de Nuremberg (del 20 de novembre de 1945 al 30 de setembre de 1946), va permetre seure al banc dels acusats 21 dirigents nazis davant d’un tribunal format per magistrats dels quatre gans Estats: els Estats Units, l’URSS, la Gran Bretanya i França. De tots ells, va haver 19 que no van admetre cap responsabilitat ni van mostrar cap mena de penediment per la seva activitat nazi. De tota manera es van dictar 12 penes de mort. Aquest procès va permetre fer un balanç públic de les atrocitats del nazisme i va establir un precedent perquè, en el futur, no quedessin impunes els actes criminals comesos per caps d’Estat, dirigents governamentals o alts càrrecs militars.
Impacte econòmic:
A l’Europa Occidental, les ciutats i les vies de comunicació van ser els elements més afectats.
El Japo havia quedat gairebé anorreat, amb Tòquio i els centres industrials destruïts; Hiroshima i Nagasaki arrasades per la bomba atòmica i les economies colonials (Malàisia, Indoxina, Indonèsia) desorganitzades.
Els països que es van quedar al marge del conflicte, com Canadà, Austràlia, Suècia o els Estats Units, van veure com augmentava la seva riquesa. En especial els Estats Units van experimentar un fort creixement econòmic i van adquirir una posició hegemònica que els va permetre transformar-se en el creditor de l’Europa Occidental.
També l’URRS, malgrat les destruccions, es va transformar en una gran potència mundial gràcies al manteniment de la seva zona industrial asiàtica, a l’ampliació de les seves fronteres i al control militar i polític que va exercir sobre les noves democràcies populars de l’Europa Oriental.
La reconstrucció d’Europa semblava gairebé imposible, si es te en compte, a més, la fallada financera dels Estats, i l’estat de desemparament en que havia quedat la població civil: milions de perdones estaven sense casa i moltes ciutats (especialment alemanyes) estaven en ruïnes. La inflació i el dèficit financer dels Estats agreujaven la situació. Ara bé, la conservació parcial de la indústria bèl·lica a la Gran Bretanya i França va ser el punt d’arrencada de l’imminent desenvolupament econòmic europeu. Sobretot des del moment en què es van anar restablint les comunicacions, el proveïment de primeres matèries i de fonts d’energia, i els Estats Units hi van aportar els recursos financers.
En aquests països la intervenció de l’Estat en la reordenació de la vida econòmica i social va ser un element decisiu que va marcar un canvi respecte al passat i que va permetre establir les bases de l’Estat del benestar.
Les victòries electorals dels laboristes a la Gran Bretanya (juny de 1945) i de les esquerres a uns altres països continentals, van implicar, d’una banda, una política de recuperació de la vida econòmica, de restabliment de les infraestructures i de reconversió de l’activitat productiva. De l’altra, van haber d’atendre l’escassetat material i les urgents necessitats sanitàries, d’habitatge i escolars amb una nova política fiscal que va introduir els principies de l’equitat social i va fomentar la redistribucío de la riquesa.
Les conseqüències de la 2ª Guerra Mundial
Sobre aquesta situació de total ruïna van sorgir dues noves superpotències, els Estats Units i l’URSS.
Impacte demogràfic:
La Segona Guerra Mundial va deixar al seu darrere un rastre de devastació com no ho havia deixat cap conflicte del segle xx.
La gran mortalitat que va provocar la Segona Guerra Mundial no s’explica nomès per la gran sofisticació de l’armament. La desaparició de la rereguarda, amb els bombardeigs i les represàlies contra la població, i la gana van causar un increment de la mortalitat, sobretot infantil. A més, l’ocupació nazi va comportar la deportació, l’extermini i el genocidi de determinats col·lectius, i també la pràctica d’operacions de càstig contra les accions de resistència. A part també cal contar un elevat nombre de víctimes indirectes de la guerra, indeterminat, que es va produïr desprès de 1945, a causa de la desnutrició, les ferides o les irradiacions.
Els desplaçaments de la població, durant la guerra, es van continuar produïnt durant la postguerra, encara que llavors van tenir un caràcter diferent, ja que es van vincular a l’alliberament de presoners i treballadors forçosos que tornaven als seus països.
Les modificacions de les fronteres i les expulsions de minories
Guerra Total i domini nazi
Mundial va ser una guerra total, degut a que les conseqüències van afectar a tot el conjunt de la població. La capacitat destructora de
La Segona Guerra Mundial ha sigut el conflicte més important i destructiu de la historia de l'humanitat, el seu caràcter planetari i la potència i el alt nivell tecnològic d’armament, el que explica l’inmensitat de la catastrofe demogràfica i de les destruccions internacionals; va representar un punt d’inflexió important de la historia de l’humanitat. Va significar el fi de l’hegemonia europea, l’inici del domini de les grans superpotència.
L’any 1945, any final de la guerra, Europa, Japó, grans àreas de Xina i Sudest asiàtic estaven en una situació de verdadera catàstrofe degut a la pèrdua de vides humanes i a la destrucció de recursos materials, com mai s’ha vist en la història, Va dilatar immenament el sufriment i la pèrdua de bens. A més, els exèrcits en combat, aquesta guerra va perjudicar a la població civil, que va sofrir privacions de tot tipus, bombardeig aèris, prestacions forçoses, deportacions i sovint l’exterminació per raons ètniques.
El cost més important de la guerra va ser la destrucció de vides humanes. Segons el càlcul establert per Stéphane Courtois i Annette Wieviorka les pèrdues humanes van ser sobretot a
Totes les xifres són discutibles però proporcionen una idea de la crisis demogràfica que va significar
En total ascendent de més de 50 milions de morts, quatre vegades més que
A aquestes xifres s’han d’afegir 35 milions de ferits i 3 milions de desapareguts. I les víctimes directes del conflicte s’han de sumar també efectes de una sobremortalitat provocada per la subalimentació i l’ofensiva d’enfermetats o de carència com la tuberculosis i el ratiquisme.
Al final de la guerra es va plantejar a més en Europa el problema de les persones desplaçades. Milions d’homes i dones vagaben, empentants d’un punt a l’altre del continent per la guerra. Ex presioners internats en els camps de concentració o de treball nazi que trataben de tornar als seus països,però sobretot milions de persones que van abandonar els territoris anexionats per els vencedors.
El panorama de les destruccions materials era també desolador. La destrucció de vivendes i altres tipus d’edificis va ser molt important.
En el pla financer, els costos de guerra per als països i les extraccions monetaries efectuades per els alemanys en els països ocupats, particularment a França, van acabar en pressuposts deficiàris i van desencadenar la inflació dels medis de pagament.
Es va donar lloc a la imposibilitat de reconstrucció de les condicions de la tragèdia de la població civil. Va incrementar el nombre de persones sense sostre.
Va ser el cas d’industrials temorosos del comunisme o seduits per les expectatives de benefici que oferien els ocupats i dels sectors de la població a trets pel nou ordre nazi, que era una garantia d’anticomunisme i d’autoritat antidemocràtica. Així mateix, en la configuració de les actituds socials va tenir una influència decisiva la implantació d’un règim de violència i de terror.
El gener de
En els territoris ocupats va haver resistència al règim nazi. Era una resistència basada en el patriotisme i el rebuig del nazisme. La resistència estava encapçalada per demòcrates i comunistes. A Iugoslàvia els partisans (majoritàriament comunistes) dugueren a terme una important lluita, comandats pel mariscal Josip Broz, Tito. Aconseguiren alliberar Belgrad al mateix temps que les tropes soviètiques. A Itàlia també destacaren també destacaren els partisans, peça fonamental en l’alliberament final d’Itàlia. A França la resistència també participà en la lluita, tot i que sovint s’ha sobredimensionat la seva importància.
Atac a Pearl Harbor
Durant el matí del 7 de desembre de 1941, avions japonesos procedents de portaavions van atacar la base naval nord-americana de Pearl Harbor, a l'illa Oahu de Hawaii. Els americans van ser agafats completament per sorpresa i van patir prop de 2.400 baixes. Vuit cuirassats i altres vaixells menors van ser enfonsats o danyats severament. No obstant, els portaavions americans, que aquell dia no estaven al port, els dipòsits de combustible i les instal·lacions de reparació de vaixells van escapar a l'atac.
El mateix dia 7, el Japó (en aquell temps, Imperi Japonès) va declarar la guerra als Estats Units i al Regne Unit, declaració que va ser resposta l'endemà mateix per americans, britànics i també australians. El dia 11 de desembre, Alemanya va declarar la guerra als EUA, tot i que segons el Pacte Tripartit de 1940 no hi estava obligada. A partir de llavors, la guerra que fins aquell moment s'havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic convertint-se en una verdadera guerra mundial.
La derrota Japonesa
- La 1a anava des d'Austràlia cap a les Filipines amb l'ocupació de Nova Guinea i de les illes Salomó, i va ser dirigida pel general MacArthur.
- La 2a partia des de Hawaii i apuntava cap al Japó per l'est, amb la conquesta de les illes Gilbert, les Marshall i les Mariannes.
Ambdues van coincidir a les Filipines i pretenien seguir ascendint cap al Japó.
La recuperació americana de les Mariannes va arribar després de duríssims combats i la de les Filipines va estar precedida de la sagnant Batalla de Leyte, en què van aparèixer els kamikazes suïcides japonesos. Manila va trigar un mes a ser ocupada (febrer de 1945).
El novembre de 1944 es van iniciar els bombardeigs sobre Tòquio i altres ciutats japoneses, que es van allargar fins a l'estiu de 1945.
El nou president dels Estats Units, Truman, va decidir llançar dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d'agost de 1945. El 2 de setembre es produïa la capitulació japonesa. La guerra s'havia acabat.
Derrota nazi
Er una banda el potencial econòmic, bèl·lic i humà de l’URSS, Gran Bretanya i dels Estats units, es mostrava amb claredat i per l’altra banda les ofensives dels aliats van obligar els alemanys a replegar-se i adoptar una estratègia defensiva, per a la qual no estaven preparats, i van utilitzar dos tipus d’atacs diferents que va ser el que va afectar als nazis decisivament; En primer lloc es van generar bombardeigs massius sobre les ciutats alemanyes, i en segon lloc cada cop hi havia menys resistència antifeixista als territoris ocupats.
Al juliol de 1943 es va iniciar la Campanya D’Itàlia, provocant així la crisi del gabinet feixista, i la caiguda i l’empresonament de Mussolini.
Itàlia va quedar dividida en dues parts, al nord la República de Saló i al sud es va instaurar una monarquia amb un govern antifeixista.
L’avanç de l’exèrcit Roig a l’any 1941 va fer que les tropes Alemanyes reculessin cap a les fronteres.
El 6 de Juny es va provocar el desembarcament angloamericà a Normandia, afavorit per l’avanç Soviètic a l’est i l’acció partisana.
A l’any 1945 va sorgir el esfondrament final d’Alemanya, així que les tropes soviètiques van haver d’alliberar a Hongria i Polònia, van entrar a Àustria i a Txecoslovaca.
Mentrestant els aliats Angloamericans havien penetrat per el Rin.
Mussolini va sorgir capturat i executat pels partisans amb la qual cosa es va alliberar el nord D’Itàlia, dos dies mes tard Hitler es va suïcidar(30 d’Abril). Per últim de la derrota nazi podem dir Berlín va capitular enfront del Mariscal rus Zukov, es va signar la rendició incondicional del Tercer Reich.
La guerra del Pacífic o Guerra del Japó
Europees es va fer que el nou govern del general Tojo decidís l’atac aeri contra la base nord-americana de Pearl Harbor. La mun- dialització de la guerra va esdevenir ja un fet pel fet d’obrir un nou espai bèl·lic.L’avanç de Nipó va ser in parable fins a mitjan 1942. El japó va conquerir diverses colònies arribant a les Filipines.
La derrota Japonesa a Guadalcanal, el febrer del 1943, va anunciar el declivi del japó.
De la batalla d'Anglaterra a Stalingrad
A l'agost es van iniciar els bombardeigs sobre objectius militar i nuclis urbans, fins que l'aviació britànica va aconseguir repel·lir l'agressió. Hitler es va veure frenat i va renunciar a la invasió de les illes Britàniques, pero va mantener les operacions aèries fins la primavera del 1941.
Des de finals del 1940, Hitler preparava l’Operació Barba-roja, per envair L’URRS, però Itàlia va entrar al conflicte obrint així un nou front bèl·lic al mediterrani on Mussolini somniava crear un imperi propi. El nord de l'Àfrica va ser un nou escenari d'enfrontament, al qual es van desplaçar les unitats alemanyes dirigides pel mariscal Rommel, que pretenia donar suport a l’exercita italià i derrotar les tropes britàniques a la guerra del desert.
A octubre del 1940, Mussolini empren la invasió de Grècia des d'Albània, però fracassa, i l'acció nazi va transformar Hongria, Romania i Eslovàquia en estats satèl·lits .
La batalla de Stalingrad va finalitzar amb la rendició alemanya al Febrer de 1493, marcant l’ inici del declivi nazi al continent Europeu.
La guerra llampec
Al cap de tres setmanes una part del territori es va unir al Reich, l'altre part va formar un govern sota el control de l'administració nazi, paral·lelament l’exèrcit soviètic va ocupar la zona est del país, va continuar la seva expansió cap a Finlàndia i va estendre la seva influència a les repúbliques bàltiques.
A la primavera de l’any 1940 els nazis van apuntar cap a l'Europa septentrional una zona d'importància militar i d'interès econòmic perquè la indústria alemanya necessitava el ferro de Suècia.
Al maig Dinamarca i Noruega van ser conquerides amb rapidesa, i això va provocar la dimissió de Chamberlain i la formació d'un govern d'unitat nacional presidit per Winston Churchill.
Alemanya va tenir durant aquesta època més objectius entre ells França;L'ofensiva es va iniciar a través d'Holanda i Bèlgica, que van ser ocupades en 48 hores, i va continuar per les Arenes. Les tropes Franco britàniques
van quedar encerclades i van ser evacuades per Dunkerque.Els alemanys van entrar a París (el 14 de Juny) i poc després el mariscal Pétain va signar un armistici (22 juny). L'ocupació va dividir França en dues zones: la del nord, sota el domini directa dels nazis, i la del sud, sota l'autoritat de Pétain, amb la capital a Vichy.
Desenvolupament de la guerra
-La guerra llampec
- La batalla d'Anglaterra
-La guerra del pacífic
-La derrota nazi
-La derrota japonesa
Causes
Els orígens remots de la Segona Guerra Mundial s’han de buscar en l’ordre internacional derivat del Tractat de Versalles, ja que és un acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial.
D'acord amb els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb l'adhesió d'altres països. S'hi pactà la creació de la Societat de Nacions. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial.
LA POLÍTICA DE LA FORÇA:
La primera conquesta de l’accés de Hitler al poder va ser l’abandonament de la Societat de Nacions per part d’Alemanya.
La política de la força que l’Alemanya nazi va dur a terme per forjar el Gran Reich i conquerir “l’espai vital” es va concretar en un seguit de decisions de Hitler.
Al 1934 va emprendre un primer intent d’annexió d’Àustria que va fracassar, però des del
1935 va aconseguir imposar la seva iniciativa a Europa amb una política de fets consumats que va deixar les potències democràtiques sense resposta. Al principi d’aquell any va procedir a l’annexió del Sarre, i poques setmanes després va imposar el rearmament de la societat alemanya atès que va establir el servei militar obligatori i va procedir a la creació d’una força aèria. Al 1936 va impulsar a la remilitarització de Renània.
Hitler havia transgredit el Tractat de Versalles sense que les democràcies reaccionessin contra l’agressivitat nazi quan la indústria de guerra alemanya encara estava en fase de construcció.
LA INICIATIVA NAZI I LA FEBLESA DE LES DEMOCRÀCIES:
La Guerra Civil Espanyola va facilitar l’aproximació entre Hitler i Mussolini, ja que tots dos van donar suport als militars alçats contra la República. Al 1936 es va formalitzar l’Eix Roma-Berlín, i més tard el Japó signava amb Alemanya el Pacte Antikomintern contra l’URSS, en què es reconeixia l’ocupació japonesa de Manxúria
A continuació es van incorporar Itàlia, la dictadura hongaresa i l’Espanya franquista. Per tant, la Guerra Civil Espanyola va fer palesa la feblesa de les democràcies amb la seva política de no intervenció, i la falsa neutralitat va ser una mostra evident de l’actitud temorosa d’Europa davant el clar suport nazi a Franco.
Anglaterra va ser la capdavantera de la política d’apaivagament envers Hitler. Significava que Anglaterra no s’oposava frontalment a l’acció exterior nazi, a fi de servar la pau i amb l’esperança que la política expansionista cessaria.
va ser interpretada per Hitler com una actitud de tolerància respecte al seu programa expansionista.
DE L’ANSCHLUSS A LA GUERRA:
Annexió d'Àustria al Tercer Reich alemany (1938). El moviment unionista
fou proposat per primera vegada pel partit socialista austríac, immediatament després d'acabada la Primera Guerra Mundial. La inviabilitat econòmica del nou estat austríac, privat dels seus mercats tradicionals i els ressentiments nacionalistes davant la derrota promogueren l'aparició de nuclis d'extrema dreta i de nazis. La pujada de Hitler al poder donà força a les milícies feixistes de Seyss-Inquart partidàries de l'annexió.
Les tropes del Reich envaïren Àustria, i proclamaren l'annexió.
Va ocupar els Sudets, a Txecoslovàquia, amb el pretext que en aquesta regió hi vivien uns tres milions d’alemanys.
Hitler va ser qui va prendre la iniciativa política i va convocar els caps de govern de la Gran Bretanya, de França i d’Itàlia a la Conferència de Munic.
L’èxit del Führer va ser important, ja que els països reunits van acceptar l’ocupació alemanya dels Sudets i la seva integració al Reich a canvi de garanties de no-agressió en el futur sobre el que quedava de Txecoslovàquia.
Una nova agressió de Hitler contra Txecoslovàquia va implicar tant l’esfondrament de la política d’apaivagament com de les coartades ètniques esgrimides contra els nazis.
Hitler s’annexionava l’enclavament de Memel (Lituània), i Mussolini consolidava la seva presència al Mediterrani amb l’ocupació d’Albània. Tots dos estrenyien la seva aliança política i militar amb el Pacte d’Acer davant de l’alarma de les democràcies.
La reacció occidental va ser precedida d’una intensa acció diplomàtica nazi. Va consistir en un acostament tàctic a l’URSS per tal d’aconseguir la seva neutralitat militar en el cas de produir-se un conflicte occidental. Hitler considerava que no podia mantenir una guerra en dos fronts.
D’altra banda, els soviètics veien amb preocupació l’avanç alemany, tenint en compte l’aïllament a què estaven sotmesos per part dels occidentals. Stalin va optar pel pacte germanosoviètic de no-agressió.
Permetia deixar de banda temporalment el conflicte entre ambdues potències enemigues, i incloïa unes clàusules secretes de repartiment de Polònia i de reconeixement del control de l’URSS sobre Finlàndia, Letònia, Estònia i Lituània.
La invasió nazi de Polònia es va desenvolupar després que Hitler reclamés la ciutat lliure de Danzing i també el dret a construir una autovia i un ferrocarril a través del corredor polonès. La negativa del governs polonès va ser l’excusa que va utilitzar Hitler per iniciar la invasió de Polònia l’1 de setembre de 1939.
El dia 3, França i Gran Bretanya declaraven la guerra a Alemanya.
La Segona Guerra Mundial havia començat.
L’ IMPERIALISME JAPONÈS:
L’ aparició del Japó com a gran potència de l’Extrem Orient es va traduir en una pràctica militarista i en l’adopció d’una política expansionista a Àsia des del 1930.
El Japó es va plantejar edificar un nou ordre japonès que li permetés dominar l’Àsia Oriental, d’acord amb la idea de disposar d’un “espai vital” propi.
Econòmicament: l’expansionisme japonès buscava territoris per poder extreure’n primeres matèries i col·locar-hi exportacions.
Políticament: significava el predomini dels clans militars reaccionaris, el reforçament del poder imperial i de l’autoritarisme de l’Estat.
Ideològicament: va acostar al Japó a l’Alemanya nazi i va reforçar la seva aliança amb el Pacte Antikomintern pel fet de considerar l’URSS com el principal enemic a la zona.
La invasió de la regió de Manxúria (Xina), considerada com a “espai vital”, va ser el primer acte d’aquest nou rumb expansionista i va significar la creació del nou Estat satèl·lit imperial, Manxuko. Un any després, la Societat de Nacions en va demanar la retirada de les topes i va condemnar l’acció, però no es va aplicar cap sanció efectiva. El Japó va deixar l’organisme internacional i va iniciar el camí d’una política de fets consumats.
Al 1937, el Japó va iniciar la invasió del nord de la Xina, i va procedir a preparar la seva economia per a la guerra i a la mobilització militar de la població. Va reforçar la seva aliança amb Berlín i Roma.
Un any després, va anunciar l’objectiu de crear la Gran Àsia
i va entrar en una espiral d’ultranacionalisme, exaltació militarista i voluntat imperialista.
L’ inici de la guerra a Europa (1939) va afavorir els plans japonesos, i va configurar el que havia de ser l’Imperi nipó i l’espai econòmic controlat pel Japó. L’ocupació d’Indoxina al 1940 i els renovats atacs contra la Xina van ser els preparatius militars per al domini del Pacífic, on el seu competidor eren els Estats Units.
Cronologia
1931:
Ocupació de Manxúria per part del Japó.
1936:
Ocupació d'Etiòpia per part de l’Italià de Mussolini.
Intervenció de Mussolini i Hitler en favor de Franco en la guerra civil espanyola (1936-1939).
Acord de no-intervenció, en la guerra civil espanyola, per part de la Gran Bretanya i França. Invasió alemanya d'Àustria.
1938:
Conferència de Munic. Invasió dels Sudets (Txecoslovàquia) per part d'Alemanya.
1939:
Invasió alemanya de la resta de Txecoslovàquia
Pacte de no agressió germanosoviètic.
Invasió de Polònia per les tropes alemanyes i inici de la segona guerra mundial Declaració de guerra de la Gran Bretanya i França a Alemanya.
Ocupació de l'est de Polònia per l'exèrcit soviètic .
Nou pacte germanosoviètic que delimitava les conquestes a Polònia i establia zones d'influència a l'est d'Europa .
Oferta de pau de Hitler, rebutjada per França i la Gran Bretanya.
Atac soviètic contra Finlàndia.
1940:
Ocupació alemanya de Dinamarca i invasió de Noruega.
Govern de coalició a la Gran Bretanya, presidit per Churchill .
Invasió alemanya de Bèlgica i dels Països Baixos.
Capitulació dels Països Baixos.
Rendició de Bèlgica.
Inici de l'atac alemany contra França.
Declaració de guerra de Mussolini a França i la Gran Bretanya.
Ocupació de París pels alemanys.
Armistici francoalemany.
Pétain, cap de l'Estat francès (organitza "l'Estat francès col·laboracionista" de Vichy). Batalla d'Anglaterra (atacs aeris nazis).
Declaració de Hitler del bloqueig total contra la Gran Bretanya.
Pacte tripartit entre Alemanya, el Japó i Itàlia.
Romania també s'incorpora a l'Eix.
1941:
Arribada de l'Africakorps.
Ocupació alemanya de Creta, Iugoslàvia i Grècia.
Atac de Hitler a l'URSS per tots els fronts de l'est.
"Carta Atlàntica" anglonord-americana.
Bulgària s'incorpora a l'aliança de l'Eix.
Paralització de l'avenç alemany cap a Moscou.
Bombardeig japonès a la flota nord-americana a Pearl Harbor: els Estats Units declaren la guerra al Japó.
1942:
Ocupació japonesa de Singapur, Manila i les Índies Holandeses.
Primera derrota dels japonesos
Aparició dels maquis a Grècia.
Victòria dels aliats a El-Alamein.
Construcció del camp de concentració alemany de Treblin.
Batalla de Midway.
Avenç alemany fins al Caucàs.
Nova victòria dels aliats a El-Alamein.
Desembarcament aliat al nord d'Àfrica.
Primera reacció nuclear en un laboratori de Chicago.
1943:
Capitulació de les tropes alemanyes a Stalingrad.
Els japonesos es retiren de Guadalcanal i Nova Guinea.
Insurrecció al gueto de Varsòvia.
Final de la resistència germano-italiana a l'Àfrica: derrota de les tropes de Rommel a Tunísia .
Desembarcament aliat a Sicíli.
Dimissió i arrest de Mussolini.
Rendició incondicional d'Itàlia. Desembarcament aliat a Itàlia.
Els soviètics creuen el Dnièper i els aliats occidentals entren a Nàpols.
Els Estats Units desembarquen a les illes Gilbert (24 de novembre).
1944:
Tropes soviètiques a Polònia .
Desembarcament nord-americà a les illes Marshal.
Els soviètics a la frontera txecoslovaca .
Els soviètics entren a Romania.
Entrada dels aliats a Roma.
Desembarcament nord-americà i britànic a Normandia.
Primer bombardeig amb bombes V-1 sobre Anglaterra.
Els nord-americans reconquereixen Guam.
Inici de la insurrecció de Varsòvia.
Alliberament de París.
Armisticis entre la Unió Soviètica, Bulgària i Romania.
Armistici amb Finlàndia.
Batalla aeronaval de Filipines.
Alliberament de Belgrad .
Ofensiva alemanya a les Ardenes.
1945:
Els soviètics alliberen Varsòvi.
L'Exèrcit Roig arriba a l'Oder .
Celebració de la conferència de Ialta.
Els aliats occidentals arriben al Rin.
Els nord-americans a Okinawa.
Els soviètics arriben a Àustria.
Batalla de Berlín.
Suïcidi de Hitler.
Capitulació sense condicions d'Alemanya .
Fundació de l'Organització de les Nacions Unides .
Primer assaig de la bomba atòmica a Alamogordo .
Celebració de la conferència de Potsdam.
Llançament de bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki pels nord-americans Capitulació del Japó i final de la guerra.
Establiment del règim comunista a Iugoslàvia.1945
sábado, 31 de mayo de 2008
Introducció
Va ser la primera guerra d'autèntic abast mundial ja que va afectar als cinc continents. Hi participaren 72 països, i es van mobilitzar 110 milions d'homes a més d’uns 60 milions de morts.
En la guerra es van posar en pràctica noves estratègies militars i es va utilitzar un armament cada vegada més sofisticat i amb més capacitat destructiva. L'aparició de les grans unitats blindades, la utilització dels submarins, dels portaavions, dels míssils antiaeris, del radar, de l'aviació com a recurs habitual per a transportar tropes i per a bombardejar la població civil i, finalment, la bomba atòmica, van fer d'aquest conflicte una veritable demostració de què la humanitat es podia autodestruir.
Des de llavors, tothom sap que una hipotètica Tercera Guerra Mundial seria el final de tot.